5.12.11

PERFORMATIVITATS i propostes extraescèniques. Notes i documents

Link en pdf a l'article


         3 Marges de Montjuic. Foto: Agost Produccions


Sumari


3 Marges de Montjuic

Àngels Margarit

Rimini-Protokoll




3 Marges de Montjuic: ruta d'accions artístiques
L'Associació cultural Agost Produccions, creada el 2009, proposa una sèrie d'accions artístiques al marc urbà. El projecte Barcelona Camp Obert vol recórrer la ciutat i els seus marges, en successives accions performatives, al llarg dels anys. Tres marges de Montjuic inicia el projecte amb un recorregut inspirat en Barcelona per Brossa (1979). Ara la ruta escènica i urbana té tres parades, i compta amb la participació de La Reial Companyia de Teatre de Catalunya (amb actuació a Can Tunis), Els Pirates Teatre (a la Font de la Guatlla) i Teatro de los Sentidos (al recinte del Polvorí). Reflexió sobre l'espectacle que els mitjans ofereixen de la misèria, posada en escena del Teatre de carrer de Brossa, i un passeig hàptic de la mà d'Enrique Vargas i la seva companyia, a la seu teatral de Montjuic. Un barri deprimit a tocar de la sortida de Barcelona i a l'ombra del cementiri de Montjuïc. Un lloogaret de cases baixes amagat del tràfec de la ciutat. Un antic edifici militar, a tocar de les instal·lacions esportives, i a la part superior d'un conjunt d'edificis de contsrucció econòmica. El recorregut del grup d'espectadors es fa en autobús, l'inici té lloc a davant de l'estació de França, i el final a la Plaça Espanya. Al llarg de la ruta, l'audio amb el testimoni d'un veí rememora els espais i les vivències personals a l'entorn visitat. L'activitat es va dur a terme en el marc del Barribrossa 2010 i Primavera Cultural TMB.




Foto: Agost Produccions

Document: Autobusos en escena


"Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) col·laborarà el proper 17 d'abril amb un acte de commemoració de la passejada poètica que l'any 1979 va fer Joan Brossa per Barcelona, amb una acció artística dalt d'un autobús sota el nom de Tres marges de Montjuïc: passejada Joan Brossa, projecte organitzat per l'associació cultural Agost Produccions, amb la col·laboració també de l'Espai Escènic Brossa i de la Fundació Joan Brossa.
Aquesta activitat forma part del programa d’activitats Barribrossa 2010 i de la Primavera Cultural  de TMB, un seguit d’accions de diferents disciplines (arts escèniques, música, art gràfic,  videocreacions, literatura, moda, etc.), que fins a finals del mes de juny tindran lloc a la xarxa de metro i d’autobusos, amb l’objectiu de fomentar i apropar als usuaris els valors socials i culturals de la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana. El 17 d’abril, un itinerari nocturn recorrerà, durant tres hores, espais invisibles de la muntanya de Montjuïc, amb la intervenció artística de tres companyies escèniques: la Reial Companyia de Teatre de Catalunya, Els Pirates Teatre i Teatro de los Sentidos. Hi haurà dues sortides des de l’Estació de França, el primer grup començarà el viatge a les 19:30 hores i el segon a les 21 hores.
Els dos busos itinerants, cedits pe TMB, realitzaran tres parades, una al Morrot, l’altra a la Font de la Guatlla i per últim al Polvorí i hi haurà una representació teatral a cada parada. La Reial Companyia de Teatre de Catalunya realitzarà al que queda de Can Tunis una paròdia sobre l’espectacularització que es fa de la misèria i la vida de les persones anònimes dels mitjans de comunicació. Els Pirates Teatre escenificaran un fragment de l’obra Teatre de Carrer, de Joan Brossa, al turó de la Font de la Guatlla i el Teatro de los Sentidos introduirà els participants al Polvorí a través d’una experiència sensorial. L’activitat tindrà una durada aproximada de dues hores i mitja. Per a més informació es pot consultar també la pàgina web http://agostproduccions.com. Tres marges de Montjuïc és l’acció que inicia el projecte Barcelona Camp Obert, un projecte d’Agost Produccions, que pretén revaloritzar els indrets més desconeguts de la ciutat de la mà de diverses intervencions artístiques en espais invisibles i no convencionals que afavoreixin un nou marc per a la creació artística".


TMB rememora la passejada poètica de Joan Brossa de 1979 dalt d'un autobús.
http://www.tmb.cat/es/sala-de-premsa/-/seccio/noticies/cultura_oci/noticies-joan-brossa-20100415-cultura-i-oci
15/4/2010


Can Tunis. Foto: Agost Produccions



La Font de la Guatlla. Foto: Agost Produccions



El Polvorí. Foto: Agost Produccions

Àngels Margarit: estructures i reescriptures
Des dels seus treballs amb el col·lectiu Heura, l'obra d'Àngels Margarit s'ha caracteritzat per un vigor avantguardista i una gran força interpretativa. La reflexió sobre el lloc de la dansa, sobre l'espai que la dansa recorre i crea, també ha estat present de forma recorrent, en els muntatges successius. Si en un dels primers muntatges, Kolbebasar, dels anys vuitanta, es feia referència a Mies van der Rohe, i es dibuixava una coreografia on allò important era l'estructura, que seguia una composició minimalista i abstracta, després vindrien obres on l'abstracció xocava amb la sensualitat, i les formes vegetals i orgàniques prenien el lloc a unes estructures que quedaven enterrades: existien, però ja no eren tan evidents. Margarit ha treballat en projectes (Com Urbs) on la dansa entrava a explorar els terrenys de l'antropologia. Els ballarins sortien al carrer, als parcs, als pasos zebra, i posaven a prova, imitaven, reescribien la "normalitat", els gestos quotidians, la base material de la ciutat. En les seves peces per a espais extraescènics, o fora dels escenaris, Margarit ha continuat una recerca sobre l'escriptura de la dansa, i ha conquerit altres espais per al fet escènic. Un port de mercaderies, un mercat, l'aigua del mar, una habitació d'hotel, servien per comprovar de quina manera els espais existents, no escenogràfics, canviaven el creador a l'hora de crear, i l'espectador a l'hora de percebre les creacions. Quan la tabula rasa desapareix, quan no hi ha quarta paret, perque tampoc n'hi ha de tercera, ni segona, ni primera, la creació escènica, el pas de dansa, està treballant amb un palimpsest espaial.


Grevenhofkai. Foto: ©Ferran Capella


Document: dansa i espai. Espais urbans i habitacions d'hotel


"Para mí el espacio es algo esencial en mi trabajo. El espacio es un elemento sugerente:  pienso que me habla, me emociona. El espacio que podríamos llamar “natural” me invita a construir ficciones o a ampliar su poética con el cuerpo humano y su movimiento. En los espacios abstractos, como los espacios escénicos, los espacios artificiales que determinamos con la cultura, en cambio, puedes escribir de cero.
Ya al principio de mi trabajo me interesé por el espacio, en una pieza que yo considero clave en mi trayectoria, Temps al biaix (1982), que fue la primera obra de una hora  de duración en el país, organizada totalmente en torno a un concepto. La realicé todavía en el colectivo Heura, y en ella fue la arquitectura la que me inspiró. Me di cuenta que los bailarines creabamos el espacio, eramos el espacio, la distancia,  como habitar un lugar, escribir el espacio con los trazos de nusetros movimientos i recorridos. Esta obra surgió de la observación de la arquitectura moderna; en esa época teníamos muy poca formación, éramos muy autodidactas, de forma que cada uno planteaba una obra en torno a lo que le llamaba la atención, que en mi caso era la arquitectura; era el arte que en ese momento me invitaba a la creación  arquitectura futurista que se podía encontrar en Brasilia, la de Oscar Niemeyer, de Barragán en México, de Le Corbusier, o de Mies van der Rohe, por ejemplo.
Por otro lado, la libertad de la danza como lenguaje poético me fascina. Más que de una manera teatral , narrativa o descriptiva, yo estoy siempre más cerca de utilizar la danza desde un punto de vista poético, evocador y abstracto. Me interesa este aspecto de misterio, esencialista y orgánico de la danza. Lo que hacen los espacios es hablarme de ellos mismos, del entorno. Al colocar en ese lugar un pensamiento más abstracto, el de la danza, la suma resultante del lugar específico y concreto junto con ese pensamiento más abstracto es la que me interesa investigar en mi danza. El baile hace más asequible la comprensión del espacio.
Pero creo que la danza en el espacio urbano pocas veces investiga realmente el entorno. A menudo lo que ocurre es que se presentan en espacios urbanos piezas escénicas. Y a mí me interesa justo lo contrario: crear una ficción, una poética, un estado para un lugar.

Victoria: Esto fue justamente lo que hiciste en Solo para habitación de hotel. Crear una situación personal e íntima dentro del espacio impersonal de la habitación de un hotel. Creaste una atmósfera nueva de recuerdos personales y detalles individuales dentro de un espacio aséptico. ¿Cómo surgió esta pieza? ¿Cuáles fueron las razones para elegir ese sitio concreto?
Àngels: Yo quería hacer un solo, pero ponerme a viajar sola por el mundo me parecía un poco aburrido; también quería hablar acerca de la soledad, y pensaba que la mejor manera de transmitírsela al público era precisamente situándome en un lugar de la soledad. Pero se trataba de una soledad que de alguna manera era también compartible. Por otro lado, si yo hubiera llevado el solo a mi casa habría sido demasiado personal, demasiado fuerte. En cambio, el hotel era un sitio adecuado y sugerente para estos fines: por un momento es tu casa, es un lugar que recibe las intimidades de todo el mundo, pero que en realidad no le pertenece a nadie.

Victoria: ¿Cómo surgió la idea de crear esta pieza? ¿Reconoces alguna influencia en su creación?
Àngels: En esa época las influencias previas que yo podría haber tenido, pero que de hecho no era consciente de ellas–ya que me di cuenta de la posible relación más tarde–, fueron ciertas películas de Wim Wenders, como El estado de las cosas;La ciudad blanca también por ejemplo había conocido instalaciones de artistas en casas. Además me gustaba mucho la idea de salir del teatro, de crear una pieza para un hotel. Tuve la suerte de que había en Sitges un hotel cerrado durante el invierno y me permitieron trabajar sola, yo iba allí los sábados, instalaba mi cámara como un voyeur, y grababa mis improvisaciones. A partir de esos materiales entendí lo que debía ser la secuencia: en la primera versión duraba unos quince minutos, y en ella el final enlazaba con el principio, y volvía a empezar ininterrumpidamente hasta ocho veces".



Victoria Pérez: Escribir con la danza (en) el espacio. Entrevista a Àngels Margarit. Dins: A bailar a la calle! Danza contempornea, espacio público y arquitectura. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2008, pp. 113-132




Solo hotel atlantic#306. Foto: ©Carme Masia


Solo hotel montana#307. Foto: ©Llinus Kammermann


Souvenir. Foto: ©Manu Lago

Peix. Foto: © Taku Katafushi /


Rimini Protokoll: la ciutat és l'espectacle

El col·lectiu d'artistes alemany Rimini Protokoll, dirigit per Stefan Kaegi, proposava, al projecte Cargo-X, un recorregut pels carrers funcionals de diferents ciutats, per aquelles àrees urbanes que estan vetades al ciutadà o al passejant, perque formen part del mapa de la logística, i no de la vida quotidiana. Els espectadors muntaven en una platea que es disposava en una grada al contenidor del camió, que tenia les parets transparents. El públic era el carregament, tal com indicava el conductor en búlgar, desde la cabina, traduït per una inèrpret. La realitat desconeguda de les ciutats, es mostrava com si fos teatre. I els muntatges adaptaven les rutes i els llocs visitats, segons cada ciutat. En el cas de Barcelona, el port de mercaderies, mercabarna i la Zona Franca eren les àrees visitades. Però el projecte recorria 24 ciutats europees, i s'extenia també per Àsia. No només es tractava de les ciutats del muntatge, doncs els conductors explicaven la història de la seva empresa de transports, de les seves condicions laborals,  les seves experiències com a conductors. Es tractava, doncs, d'un desvetllament urbà, però també d'un capítol de la Història d'Europa.


El camió-platea: teatre en moviment.

Document:

"Esta noche vosotros vais a ser nuestra carga", anuncian los dos camioneros (auténticos) búlgaros de Cargo Sofía-Barcelona a los espectadores que, sentados en gradas instaladas en un tráiler con un lateral acristalado, asisten al ingenioso montaje móvil de los suizos Rimini Protokoll. La genial creación, que firma Stefan Kaegi, es una muestra más de su peculiar manera de unir vida y arte; de poner en escena la realidad y experimentar a ver qué pasa. El viernes, una cuarentena de privilegiados hicieron el viaje entre real y fílmico-virtual desde los Balcanes hasta Barcelona. Atravesaron las fronteras de Serbia, Croacia, Italia... y conocieron la vida de los conductores y un pedazo de la Barcelona real que solo pisan los transportistas.
Programada dentro del ciclo Radicals Lliure, la singular experiencia --vivida como un documental-- inicia su ruta en Montjuïc, pero ya dentro del vehículo la ficción nos sitúa en la capital búlgara, de donde parte el camión. "Bienvenidos a Sofía. Estaremos siete días en la carretera y nos llevamos 20 kilos de latas y dos metros de salchichas porque la comida es muy cara fuera", cuentan.
A la ficción --con proyecciones que simulan su paso por media Europa-- se añade, en un muy trabajado encaje escénico, la visión real de una Barcelona insólita. Así, entre las subidas y bajadas del telón que separa filmación y realidad, el camión realiza un par de visitas didácticas, donde un experto recibe e instruye: la zona de carga y descarga portuaria --un vasto paisaje de grúas y contenedores que semeja un mecano gigante-- y Mercabarna.
En el trayecto, las conversaciones de los camioneros, traducidas in situ por una intérprete, derrochan humor y crítica social: hablan del trabajo, de la familia, de anécdotas en ruta (al entrar en Serbia sobornan al policía con cigarrillos y en Irán cambian Playboys por gasolina)... Y hay también un feroz ataque a la empresa de transportes Willi Betz, acusada de corrupción, estafas, sobornos...
El paseo de la insólita mercancía --"parecemos inmigrantes de lujo", dice uno-- deja boquiabiertos a conductores y transeúntes, pero las sorpresas son también para el público enlatado: las apariciones de una cantante, un lavado de camión y la charla de los chóferes, que tampoco tiene desperdicio. Un ejemplo, al llegar a la Barcelona real y pasar por la escultura Dona i ocell del Escorxador: "Veo a la izquierda una columna; no sé qué es. No entiendo de arte, no voy al teatro ni a los museos. Bueno, solo a los museos de fútbol. Conozco bien el arte de los futbolistas". Poco después, el camión descarga su mercancía a las puertas del Lliure. Y esta, encantada con el viaje, ovaciona a sus transportistas.

De Sofía a Barcelona en un camión búlgaro. Imma Fernández. El Periodico, 28.04.2008





Ruta Sofia-Barcelona i ruta del camió-teatre per la ciutat



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada